El camí (poema d’Elena Sixto)
De vegades sembla que el camí
et duu just en direcció oposada.
És llavors quan un gran revolt
et deixa totalment capgirada,
una perspectiva completament nova,
el sol surt per l’altra banda
i la lluna el segueix…
Avui han pintat un cel de núvols
i els ocells s’alegren d’aquest sostre
empolsinat de sucre blanc
que fa més dolces les ombres
i més lleuger el volar.
Tot em parla un sol llenguatge,
de les pedres a la muntanya,
dels camps a la terra roja,
pertot sento el ritme
que batega la vida.
Em ben buido
per poder-me emplenar.
Si escrivíssim una sola paraula
a cada fulla de cada arbre,
tot estaria ja tan dit
que podríem escoltar el silenci…
només el vent ens parlaria
per explicar-nos els secrets del temps.
Tenim el passat ple de pols.
Blaüra
Ara vol parlar, creu que ens aniria bé.
Vol fer el bé dient, dient-me coses del que és bo.
Què em podria dir que em fes algun bé?
Blaüra al cant.
Diu que em besi els meus blaus i que em brodi a l’embenat,
foradant també la pell: soc del seu amor un damnificat.
I que no cridi de dolor i ho canti alegrement.
Blaüra al cant.
Diu que sigui fort i que li aixequi el cul al món
No ploris més ferit (diu), mentre dorm amb un nou somrís.
Més paraules dominants, més ordres angelicals.
Blaüra al cant.
Com els primers
Has dut a la boca un fruit prohibit sense ser una serp.
I nu per l’Edèn res no t’ha fet mal fins a ser expulsat.
Has aixecat castells de sorra a un desert incert,
i un diluvi ha fet aigües el teu món; i tu sense nau.
Has fet caure amb gran punteria un gegant immens,
i has vist tenyir-se, de roig, un mar amb sang d’innocents.
Has fet milions d’hores d’esclau en jardins que mai,
mai no seran teus. Tot poderós has estat amb el front.
Èxodes per tants carrers estrets, plagues de polls
i terres promeses que, caminant, has deixat.
I quan has vist l’home de la creu
tu tampoc no l’hi has fet gaire cas al seu déu.
I no li has dit: Ets tu el seu fill.
I encara no has escrit el teu testament
perquè encara els senyals del cel et cremen la pell.
Cremo romaní (poema d’Elena Sixto)
Hi ha un roure que m’estima,
em fa glans.
Hi ha un foc que m’acompanya,
em xera.
Cremo romaní. Cremo romaní.
I tot dins meu se esfuma
per la xemeneia
cap a l’Univers,
i tu n’ets un bocinet.
Crema romaní. Crema romaní.
Després de tu
Quan em desfaci del teu rast,
que em tens per si un dia em vols menjar.
M’ajupiré per agafar una branca seca
de l’arbre del temps.
Quan tingui una mà lliure podré fer sonar el present.
Fuetejant remolins de vent,
còdols i rocs, a cops, despertaré
i correran carena amunt per tornar a ser
muntanya i cimbell.
Quan tingui un braç lliure podré alçar dret el present.
Seré, de la gola, el batall,
del clarinet el zumzeig del bec,
i de les danses de la nit
el bastoner que fustiga els esquelets.
Morts i vius.
Quan tingui la veu lliure podré fer ballar el present.
Immòbil com estic
no us costaria gens extreure’m sang,
però m’he ressecat, soc un drap!
Només tinc el pensament
o potser no, potser ja soc la veu de qui m’ha devorat!
Quan tingui la ment lliure sabré on és el present.
Després de tu; després del teu pas, que em té ben nuat.
Després de tu, quan m’hagis desfet de fer-me tan teu.
Divina parra
Torno a sentir el brot que se m’enreda, brot de primavera;
trempada i verda!
Deixo anar amarres amb la pena i em dono corda per estona.
Entonat a la branca trepadora.
Emparrant-me en equilibri, tinc més camp per córrer i sóc prou
mico per no caure.
Fer via per les veus morades, els seus cants em reguen
com els cants de Violeta Parra!
A l’antiga branca, ombra d’en Dionís, Divina parra!, i plaer endins.
Fullam de veles que solques pels temps. Temps dels mars.
Diva del vi!
Dins els pàmpols brillen, en les venes daurades, versos de dos joves poetes.
Ventura fresca!
Orientat i embriac trenco glaceres amb la quilla ben sadollada.
Al rumb del raïm destil·lant-me.
Em cau la pell morta i mudo en una bèstia que no sé quant temps viu,
ni com folla ni menja.
Canto en un llenguatge, ignoro quants idiomes parla,
però m’entenc en el seu beuratge.
El llautó
Soc la criatura de llautó
i no ho visc a les carns
Carn de l’amor, carn regalada.
Ho visc al cant del meu buit,
com armari de no tinc res per posar-me només lluentó!
Mirada i ull que miren de front,
tant si soc de cara com de cantó.
Mana la ficció, mascarada.
Em veig, com visió, de fit a fit,
com vidrieres de colors sé com orientar-me per ser un rosetó!
Conservo a la boca incrustacions.
L’empast del petó més fals
i la més sincera queixalada.
Francament, jo també he mentit
i encara em venc, a preu d’or, les qualitats del meu llautó.
El meu nas, didal perforador,
guia aquest mascaró deslliurat
del put fètid de l’amor segrestador
que ens treu de ser de tots els mars,
lligats als recs d’un sol llit!
Amb el vent de les fosses atio la flamarada per ofegar tota pudor
Sobreperfumada.
Orelles que odieu el delator,
em dieu que vaig néixer enamorat
entre mudes desenamorades.
He fet cançons dels mots que no m’han dit.
Orelles, que sou de retorçades, perquè no hi entri el soroll?
I del que ni de mi puc veure,
aquest sentiment sense decorat,
que no li cal batall ni metall
per saber quan és l’hora de fer el darrer crit,
us sabrà dir: Adéu!, i fins el segle que ve.
Avui ja m’heu vist prou el llautó.
Travessa’m!
He volgut ser allà on la veu m’ha dit estima’t o seràs mort.
Entre camps de roselles fuig amb mi.
Deixarem la petjada del llop
traçada amb orelles atentes i a cor alçat.
No ens caldrà un cos de ballarí
per fer que plogui per l’efecte d’un ball.
Farem de cercle i foguera de rosada demà ens llevarem,
ara es posa en dansa la nit.
I aprofitant que dansa la nit ens tensem per disparar el desamor.
Descaragolem el seu cos de serp.
Amb la força de totes les pors fem fora la sang freda del verí.
He volgut ser allà on la veu m’ha dit.
Cançons clares com un raig d’enteniment,
i se m’ha endut el corrent de portes que deien:
Travessa’m!
He volgut ser on la veu m’ha dit: Empeny les teves carns!
Tacat de roig de roselles he fugit
deixant la petja del llop escaldat
i la brisa amb dos talls d’orelles, i a cor alçat.
Travessa’m!
El ninotaure
El ninotaure a la cova cus,
quasi no s’hi veu, és fosc i vell,
però cada any fa un ninotet
perquè el poble el passegi satisfet.
Content.
El ninotaure és persistent,
sap que el dia que no tingui llest
un ninot pel poble exigent
serà ell el passejat, i, ai!
No ho vol.
No vol ser empentat.
Els ninots d’aquest poble petit
tenen un final que es desconeix.
El poble es tanca fent fora a l’intrús:
No n’han de fer res dels nostres costums!
Secret!
Ninotaure, cus!
La cançó desafinada
Les cançons oblidades:
les de bressol -que la por minva-,
les que revifen espategant metralla de plor alegre,
la de la font del vi, i el gorg negre.
La dels cinc llops i una mare;
les del rei de les hortènsies (Apeles Mestres),
i la de l’orgue blau que fa tremolar el campanar de pedra.
Les cançons que els vius canten a les fogueres.
La més trista tonada
que eixia de fondalades,
i la partisana que sota la pluja, al tocar a terra, detonava.
Les cançons de guàrdia quan la pau està de festa.
Però la modelada melodia,
que mudament estrenyies;
ofegant el crit que oprimies amb tantes pautes, Maria!
No vaig saber com afinar la gargamella mia.
La veueta busca el sol, com la parra.
Amb pams verges i sobralles
faig una cançó nova, i arri, Cor Meu!, que allà no ens volen.
Sortim per la veu i vida nova!
A la seva imatge
Li va dir: amor meu, tot ho farem,
però a la seva manera va fer i desfer.
Com qui es fa un vel de núvia amb crespons.
El va estimar, el va estimar i trossejar.
I de mica en mica, miques el va fer.
i a mida refé un marit en un no-res.
Fins i tot semblava més jove que l’original.
El va estimar, el va estimar com l’home somniat.
Però l’enveja lentament va despertar
per l’èxit excessiu del seu company.
Quan ella decidí matar-lo, ell la va ajudar.
Es van estimar, es van estimar i no em creuràs.
Baltasar
Baltasar era un i eren tres,
l’un era burro endeví.
Amb plans de futur hi acudia
gent amb massa temps i diners.
L’orellut s’asseia al seu l’altar
adornat amb flors d’hivern
i un garrot contundent.
I heus aquí el nostre Baltasar!
Hi havia qui pagava amb diners
i qui pagava amb dinars;
mentre el ruc passava comptes
manava que l’escoltessin de genolls:
seu, seu, escolta i seu.
D’un cop contundent i precís
els desplomava xops de sang,
i en la sang llegia el futur
l’endevinador Baltasar.
A qui no moria del primer espant
dedicava aquesta cançó, tot cantant:
Soc la veu que veu el demà,
i sàpigues que em diu la teva sang;
que la memòria perdràs,
però conservaràs l’anhel
per tornar al meu altar.
T’ho prediu en Baltasar.
Quan el ruc enllestia el seu treball,
de dins d’ell sortien dos pastors, tot cantant:
Som la veu que veu el demà,
i sàpigues que ens diu la teva sang;
que la memòria perdràs,
però conservaràs l’anhel
per tornar al nostre altar.
T’ho diu el titella Baltasar.
Pasqua!
L’any passat em vas convidar a fer el camí estret i blanc
que ens va duu a Dalt del Pla dels xiprers platejats.
Vas dir porta beguda i vaig portar ampolles de cremar
i tu moltes més perquè paties que no hi manqués res allà dalt.
Els gossos miraven els gats, els gats corrien en cercles,
les velles obrien melons, els nens s’obrien ferides
i a terra ens entaulàvem a ran de la Florida Primavera!
Vam despullar i esquarterar un conill de xocolata.
Va cremar un infern les goles un fibló ardent de ratafia
macerada amb fems i herbes i pols d’herbada de rosella.
Suor de quatre esperits de vidre que van fer reviure als que ja no hi eren!
Els gossos vigilaven els gats, els gats encenien falles,
els vells repartien coca, els nens la volien tots alhora
i tu li mossegaves un llavi a la Florida primavera!
Adéu, lluna glaçada que et trenques, avui, per Pasqua!
Vam dir adéu a la lluna de glaç baixa que baixa fent quasi filera
com una antiga romeria amb les torxes dins les ulleres,
cantant per un trencall de fures cantant per no caure de son
entonant de tot cor la lluna!
Els gossos perseguien els gats, els gats cerclaven el bosc,
les velles empaitaven les ombres, els nens encegaven els gats
i els grans s’esglaiaven dins la Florida primavera!
Adéu, lluna glaçada que et trenques, avui, per Pasqua!
Última nit d’hivern, adéu! Lluna glaçada,
deixa caure una banya perquè hi juguem.
Última nit d’hivern, adéu! Lluna glaçada,
deixa caure l’altra i serem un bou que et canta.
Tentines
Miro, miro, i miro i miro
aquest taronja cel.
Miro, miro, i miro i miro
de no enyorar els estels
i sento que, sense fars, he de fer
dolces tentines.
Giro, giro i em capgiro,
poleixo el llautó.
Tiroliro, tiroliro,
crido al meu flabiol
i el gravo a l’habitació
sense insonoritzar!
Tiro, tiro, i admiro
el meu menyspreu.
Crida, crida la radial
i l’helicòpter del rei
i em rellisca el merder d’enderrocs!
Sobrevisc al soroll.
Daniel Sáez 